Recruitment: Software & Warfare II / Reclutament: videojoc o joc de guerra? II”

It was well known by the American XBox 360 gaming community that if you were an eager player of First Person Shooter Games (FPS) your profile would be spammed with ads from the American Air Force and Army.

Els usuaris americans de Xbox 360 ho coneixien prou bé; si eres un aficionat als jocs de guerra en primera persona (FPS per les sigles en anglès), el teu perfil era bombardejat per propaganda de les forces aèries i l’exèrcit dels Estats Units.

Now let’s have a look at this video.

Ara donem un cop d’ull a aquest vídeo.

It is not a professional Virtual Reality (VR) training simulator. Air Force Special Ops: Nightfall is a free PlayStation VR game developed in partnership with the United States Air Force.  It is also paid for by the U.S. Air Force for the purpose of marketing and recruitment.

No és un simulador d’entrenament professional per a realitat virtual. Air Force Special Ops: Nightfall és un videojoc gratuït per a Playstation VR, desenvolupat i finançat per la Força Aèria dels Estats Units. Les motivacions són clares i declarades; promoció i reclutament.

Looking at the video, we can tell what kind of landscape we are going to be trained for. It is typical of the middle east deserts and not the beautiful dunes of the Arabian peninsula but the more rocky landscape that we can find from Syria to Afghanistan. If you thought the United States was going to outsource the Middle East situation to Russia, you might be wrong. The US military knows that it is going to stay in the Middle East for a long time.

Mirant al vídeo, podem veure per a quin escenari ens estant preparant; els deserts del pròxim orient. I no pas les curvilínies dunes de la península aràbiga, sinó el terreny muntanyós que podem trobar des de Síria fins a l’Afganistan. Si us pensàveu que els Estats Units volien subcontractar la lluita al pròxim orient als russos, potser aneu errats. L’exèrcit americà sap que encara ha de romandre al pròxim orient una llarga temporada.

Seeing this, isn’t it time to take videogames as a more serious matter?

Veient això, potser que ens comencéssim a prendre els videojocs seriosament oi?

Marçal Sanmartí

To know more. / Per a saber més.

https://store.playstation.com/#!/en-us/games/air-force-special-ops-nightfall/cid=UP9000-CUSA07936_00-NIGHTFALL0000000 

 

E-Sports: Software & Warfare / Esports electrònics: videojocs o jocs de guerra?

There are e-Sports based on real sports like the “FIFA” football games, or fighting games like the “Street Fighter” saga games but most of them, and the most popular ones are related to military simulations: teams acting like troops to defeat other teams acting like troops.  “Call of Duty” games are the best known franchise, selling millions of copies. And becoming so popular, that even some companies are lobbying for this game to become an official sport in the Tokyo Olympic games in 2020.

Hi ha e-Sports basats en esports reals com els “FIFA” de futbol, o videojocs de lluita com la saga “Street Fighter” però la majoria, i els més populars són els basats en simulacions militars: equips actuant com tropes intentant derrotar altres equips que actuen com tropes. “Call of Duty” és la franquícia més coneguda en aquest aspecte, venent milions de còpies. De fet ha esdevingut tant popular, que fins hi tot algunes companyies estan pressionant com a lobby perquè el videojocs esdevingui una disciplina esportiva als Jocs Olímpics de Tòquio al 2020.

“Call of Duty” competition. Melty.com

South Korea leads world in e-Sports competitions. In fact Koreans invented them as a consequence of the 1997 Asian financial crisis. In the year 2000 the Korean e-Sports association was created by the Ministry of Culture and Sports. Some players had their professional debut at age 12, and some others had to retire for being to old at age 24. South Korea is a strict society, under constant military threat, where 2 years of military service is mandatory. Many players outside Korea have acknowledged already the know-how of Koreans in military tactics, failing to defeat them in the digital arena. Conscription gives Koreans a competitive advantage. They have been trained to fight together effectively; they sacrifice their lives to train restlessly together, they plan tactics and follow them with military discipline.

Corea del Sud lidera mundialment les competicions d’e-Sports. De fet els coreans les van inventar com a conseqüència de les crisi financera del tigres asiàtics de 1997. A l’any 2000 l’associació coreana d’e-Sports va ser creada pel mateix Ministeri de Cultura i Esports. En aquest país alguns jugadors fan el seu debut professional als 12 anys i d’altres s’han de retirar per massa grans als 24. La sud-coreana és una societat estricta, sota una amenaça militar constant, on el servei militar de 2 anys és obligatori. Moltes jugadors de fora de Corea ja s’han donat compte del saber fer dels coreans pel que fa a tàctiques militars. Són molt difícils de batre en l’arena digital. El reclutament forçós dona als coreans una avantatge competitiva. Han sigut entrenats per lluitar junts amb eficàcia; sacrifiquen la seva vida personal per entrenar junts sense descans sota un mateix sostre, planegen tàctiques i les executen amb fèrria disciplina militar.

Now e-Sports are becoming hugely popular all around the world. Even all powerful European football clubs, have developed their own professional e-Sports teams. From Paris Saint Germain in France, to Manchester City in England. And they are not just playing football video games, they compete in the war games too. You have absolutely everything in e-Sports that there is in any other professional sport; thousands of people watching live retransmissions or filling up stadiums, injuries and physical trainers, coaches, team captains, fame, sponsors, lots of money but also doping or fixing matches scandals. Those players do not play for fun any more, it is a professional career that requires discipline and sacrifice. Competition is so fierce that in 2013, the United States released a P-1A visa for athletes, and gave it to Canadian professional video game player. Even some universities offer scholarships for electronic athletes.

Ara els e-Sports s’han tornat increïblement populars arreu del món. Fins hi tot els gran equips europeus de futbol han desenvolupat els seus equips professionals d’e-Sports. Des del París Saint-Germain, fins al Manchester City. I no competeixen només en els jocs de futbol, en els de guerra també. Totes les característiques dels esports d’alta competició les trobem als e-Sports; multituds mirant retransmissions en directe o omplint estadis, lesions i preparadors físics, entrenadors, capitans d’equip, fama, patrocinadors, grans sumes de diners però també escàndols de dopping i partits amanyats. Aquests jugadors han deixat de jugar per diversió. Es tracta d’una carrera professional que requereix disciplina i sacrifici. La competència és tan feroç que al 2013, el govern dels Estats Units va atorgar un visat P-1A per atletes a un jugador professional canadenc. Fins hi tot hi ha universitats que ofereixen beques per esportistes electrònics.

Is warfare industry seeing the tremendous opportunities there? Obviously yes. The first steps have already been taken. Rafael Advanced Defense Systems created in Israel back in 2010 the Sentry Tech System, a remote-controlled military hardware popularly known as “Spot and Shoot”. Many voices are debating about what is started to be called “the Playstation mentality to killing.”

Se n’adona la indústria armamentística de l’enorme potencial de tot això? És clar que sí. De fet, ja s’ha fet els primers passos. La companyia israelí Rafael Advanced Defense Systems, va crear al 2010 el Sentry Tech System, un sistema militar de control remot conegut popularment com “apunta i dispara”. Moltes veus han encetat el debat sobre el que ja s’anomena “la mentalitat Playstation de matar”.

Sentry Tech System 2011

Becoming Drone pilot;  a second chance and a new career for  e-Sports old glories?

Fer-se pilot de Drone; una oportunitat de reciclar-se per antigues glòries d’e-Sport?

Marçal Sanmartí

To know more on

http://www.aljazeera.com/programmes/witness/2015/11/state-play-151118095603942.html

 

 

Thinking out of the box the Russian way / Pensament alternatiu rus.

Following the news, and observing the repercussion of a possible Putin intervention in the US election, we can tell that Russia is back in the game after a 20 year break. How did that happen?  Who should we believe? Adam Curtis gave us some clues in a very interesting documentary back in 2014 “Oh Dearism II, the Non-linear warfare”.

Si seguim les noticies, i especialment el seguiment que es fa d’una possible intervenció de Putin en les eleccions americanes, podem afirmar que Rússia ha tornat al terreny de joc després d’una pausa de 20 anys. Com s’ho han fet? A qui em de creure en el cas del correus filtrats? Adam Curtis ens va donar algunes pistes en el seu documental de 2014 “Oh Dearism II, the Non-linear warfare”.

The documentary explains the case of one of Vladimir Putin’s closest political advisers; Vladislav Surkov. Born in Solntsevo  (USSR) in 1964, this adviser has a very unusual artistic background. Described by Reuters as ‘shadowy chief political strategist’ Surkov introduced  some conceptual theatre ideas into politics. The objective is to create a strategy of power that keeps any opposition in a state of constant confusion. In Surkov’s words this is “non-linear warfare”. In Sun Tsu’s words “do not imitate your enemy, surprise him”. So far, these ancient Chinese tactic have worked quite well in this post-truth era.

El documental explica el cas de Vladislav Surkov, un dels assessors polítics més pròxims a Vladimir Putin. Nascut a Solntsevo (URSS) al 1964, aquest assessor té un perfil professional lligat al món de l’art, molt poc comú dins del món de la política. Descrit per Reuters com “l’estratega polític en cap a l’ombra”, Surkov ha introduït algunes idees del teatre d’avantguarda al món de la política. L’objectiu és crear una estratègia de poder que manté l’oposició en un estat permanent de confusió. En paraules de Surkov, es tracta de “tàctiques de guerrilla no lineals”. En paraules de Sun Tsu “no imitis al teu enemic, sorprèn-lo”. En aquesta era de la “post-veritat”, sembla que aquesta tàctica xinesa mil·lenària funciona força bé.  

But we can find some other Russian examples, and not far away from politics. The very successful Ice Hockey Soviet team in the 1980’s became a propaganda icon. But also revolutionized the sport by introducing elements from chess and ballet to a very strict military discipline.

Però podem trobar altres exemples a Rússia, i no gaire allunyats del món de la política. L’exitós equip d’hoquei nacional soviètic dels anys 80, va esdevenir una icona propagandística. Però no només això, també va revolucionar l’esport introduint elements dels escacs i el ballet a una fèrria disciplina militar.

In this new Cold War era, could politics become a career opportunity for liberal arts academics?

En la nova etapa de Guerra Freda que estem vivint, podria el món de la política convertir-se en una sortida laboral per a la nombrosa gent de lletres a l’atur?

Marçal Sanmartí

 

Quins drets són més humans? / What are the right human rights?

Recentment en el documental “The Battle for Africa” i concretament en el moment 12’23”, apareixia entrevistat un noi xinès membre d’un grup d’amistat sino-africana. La pregunta era la sempiterna; el respecte al drets humans en l’acció exterior xinesa a l’Àfrica. De com la Xina fa tractes amb dictadures sense tenir en compte les atrocitats del règim en qüestió. Òbviament hi ha una gran hipocresia al respecte, perquè les potències occidentals han fet, i fan, exactament el mateix sempre que ho necessiten. Però el debat de debò ve amb la resposta del noi.

Recently in the documentary “The Battle for Africa” (moment 12’23”), a Chinese boy member of a China-Africa friendship association, was being interviewed. The topic of the interview was very predictable; respect for human rights in Chinese foreign policy in Africa. How China makes deals with brutal dictatorships in spite of their atrocities. Certainly there is a lot of hypocrisy in there, because the Western Powers have done, and do exactly the same every time they need to. But the true debate comes with the answer of the Chinese boy.

El noi es pregunta per què hi ha uns drets humans més importants que altres. Per què Occident no felicita la Xina per haver sigut capaç de donar el dret a una alimentació, accés a l’aigua i a la salut. El govern xinès ha tret milions de persones de la pobresa, no és això una gesta pels drets humans? I continua dient que s’ha de donar el dret, la llibertat, a les comunitats de prendre les seves pròpies decisions. De la mateixa manera que la Xina sap el que és el millor pels xinesos, els africans saben el que és millor per l’Àfrica.

The boy asks the interviewer if some human rights are more important than others. Why doesn’t the West congratulate China for being able to free hundreds of millions of people from poverty, giving them access to water, food and healthcare? After that he states that freedom has to be given to communities to follow their own path. China knows what is best for the Chinese, so Africans know what is best for Africa.

Interessants reflexions oi? Que pensaríem si un país africà horroritzat al veure els nostres asils plens de malalts terminals d’Alzheimer abandonats per les seves famílies, ens bombardeges i instaures un govern titella, perquè  violem el dret humà a una vellesa digna?

An Interesting thought isn’t it? How would we feel if an African country, Horrified by our retirement homes full of terminal Alzheimer’s elderly people, abandoned by their families, decided to bomb our country? And if after that they put in government a puppet regime because we are violating the human right of having a decent retirement?

Els drets humans tenen jerarquia? I si existeix, difereix d’una part del planeta a una altra?

Do human rights have a hierarchy? If that is so, does it change from one corner of the earth to another?

Marçal Sanmartí

Per saber més / To know more

http://www.aljazeera.com/programmes/peopleandpower/2014/08/battle-africa-201482713847903369.html

ASEAN: No tots els camins porten a Roma / ASEAN: Not all roads lead to Rome

 

La UE (Unió Europea) i l’ASEAN (Associació de Nacions del Sud-Est Asiàtic) s’assemblen com un ou a una castanya. Oblideu-vos de parlament amb eleccions, o moneda comú. A l’ASEAN, la no intervenció en afers interns està per sobre la defensa dels drets humans, com el cas de la integració de Myanmar corrobora. L’ASEAN es preocupa de la cooperació en salut, terrorisme, catàstrofes naturals i poc més.

The EU (European Union) and ASEAN (Association of South-East Asia Nations) are completely different. Forget about an elected parliament or a common currency. In ASEAN non-intervention in internal affairs and common security are more important than human rights, as the case of Myanmar shows us. ASEAN works in cooperation on health, terrorism and natural disasters, but not much more.

Tot i que després de la crisis financera al Sud-Est Asiàtic al 1997, hi hagué una demanda per una major integració, no és un horitzó probable. Però perquè hi ha aquesta reticència a la institucionalització de les relacions internacionals a l’Àsia? com és que davant el desafiament xinès compartit pels membres de l’ASEAN no s’ha creat una OTAN com Europa va fer amb Rússia? Doncs perquè l’Àsia no és, ha sigut o serà Europa. Un cosa tan senzilla com difícil d’entendre per un Occident no prou conscient del seu eurocentrsime.

After 1997’s  financial crisis in South-East Asia, there was demand for higher integration but it is very unlikely to happen. Why is there this resistance to institutionalisation of international relations in Asia? How come nothing like NATO has been created to combat the Chinese military challenge, like Europe did with Russia? Well, because Asia is not, has  not been, and will never be Europe. A simple thing that is still very complicated to understand for a Western World not aware enough of its own Eurocentrism.

I és que els contexts de guerra freda i de postguerra mundial a Europa i a l’Àsia, són completament diferents. De debò ens pensàvem que colonitzadors i colonitzats seguirien camins paral·lels després de partir peres tot i compartir desafiaments?

The truth is that the  postworldwar and the coldwar, have completely different backgrounds in Europe and Asia. Did we really think that colonised and colonisers would follow the same paths after the breakup? Even when they face similar challenges?

Whose ideas matter? és un llibre fonamental no només per adonar-nos de l’eurocentrisme en l’acadèmia de les relacions internacionals, sinó també de com sobrevalorat està el prestigi moral d’occident.

Whose ideas matter? it is a great book not just to make us understand the Eurocentrism dominating International Relations Academia, but also to realise how overrated western moral prestige is.

 

Marçal Sanmartí

 

Per saber més / To know more

Amitav Acharya Whose ideas matter? Agency and Power in Asian Regionalism Cornell University Press, London 2009.

Quan l’ONU es desmaquilla: Somaliland / The UN without makeup; the case of Somaliland

Somaliland és un petit país de 3’5 milions d’habitants independitzat de Somàlia fa 25 anys. És més pacífic que Somàlia, és més democràtic que Somàlia, és econòmicament més prosper que Somàlia, i tot sense ajuda internacional. Llavors com és que Somaliland després de 25 no és encara reconegut com un estat per l’ONU, i els altres organismes internacionals?

Somaliland is a small country with a population of 3.5 million people, that became independent 25 years ago. It is more peaceful than Somalia, is more democratic than Somalia, the economy is better than in Somalia, and all of that without any international help. Then why is it that after 25 years Somaliland has not been recognized by the United Nations as an independent state?

Author: Najeeb. Creative Commons License

La dura realitat de les relacions internacionals, es basa en interessos i no pas en suposades amistats o drets. Un selecte grup de 5 potències nuclears guanyadores de l’ultim gran conflicte així ho decideix.

The naked truth of international relations is based on interests, not friendship nor supposed rights. An exclusive club of 5 nuclear powers, winners of the last great war, are the ones to decide.

Somaliland、 com altres Estats no reconeguts com poden ser Abkhazia o Transnístria、 ha de recórrer a  organismes alternatius com la CONIFA (la FIFA de les Nacions sense Estat) o la UNPO (la ONU dels Estats no reconeguts). Alguns països com Estònia o Palau hi han passat de forma transitòria abans d’ingressar a les Nacions Unides. Altres com Taiwan encara esperen… Bona sort Somaliland, la necessites.

Somaliland like other non-recognised countries like Abkhazia or Transnistria, has to join alternative organizations such as CONIFA (something like the Nations without State FIFA) or UNPO (the UN of the internationally unrecognised countries). Some countries like Estonia or Palau have joined those institutions temporarily, before becoming UN members. Some others like Taiwan are still waiting… Good luck Somaliland, you need it indeed.

Per saber mes / To know more:

http://www.aljazeera.com/indepth/inpictures/2016/05/somaliland-25-years-unrecognised-state-160520112141208.html

“El Castigador” gat o llebre?/”The Punisher” Ace or Joker?

A l’antic alcalde de Davao (la capital del sud de filipines) se l’ha comparat diversos cops amb Donald Trump. Rodrigo Duterte  de 71 anys, és un orador polèmic i  un faldiller confés. Ha fet broma sobre violacions, ha admès execucions sumàries a presumptes criminals, és obertament homòfob, i un llarg etcétera. Però Rodrigo Duterte no pertany a l’elit política, ha fet que Davao hagi passat de ser una de les urbs més perilloses a una de les més segures de tota Àsia, té una aproximació molt pragmàtica sobre la prostitució, i ha reconduït les converses de pau amb les guerrilles islamistes del sud del país.

The former mayor of Davao (Philippines southern capital) has been compared many times to Donald Trump. At 71 years old, Rodrigo Duterte is a polemic orator, and a self-confessed womaniser. He makes jokes about rape, admitted executions of not yet proven criminals, is openly anti-gay, and so on. But Duerte does not belong to the Filipino political elite and has managed to turn Davao into one of the safest cities of Asia when it used to be one of the most dangerous. He also has a very pragmatical approach to prostitution and has played a key role in the peace talks with muslim guerrillas in southern Philippines.

Creative Commons License

És així com Rodrigo Duterte s’ha guanyat la fama de polític resolutiu, i  una sòlida candidatura que el pot portar a guanyar les eleccions a la presidència filipina el proper 9 de Maig. El cocktail és el conegut. Uns votants frustrats amb unes dinàsties polítiques que agrupen 2/3 parts del congrés, i cansats amb una justícia lenta i estèril, recolzen un candidat poc ortodox vist com única alternativa real.

That is why Rodrigo Duterte has a good reputation on being a resolute politician, and also a solid chance to be elected President of the Philippines next May the 9th. The story is well known. Voters frustrated with political dynasties that coop 2/3 of the Parliament, and  a slow and useless justice system, give support to an unorthodox candidate, who is seen as the only real alternative.

Populisme o canvi de cicle polític?

Populism or the dawning of a new age in politics?

Per saber més/To find out more

http://www.aljazeera.com/news/2016/04/philippine-punisher-president-160426200042352.html

 

Els no europeus poden pensar? / Can non-Europeans think?

Quants pensadors moderns o contemporanis no europeus coneixem? És la filosofia un camp exclusivament europeu? Reflexionen sobre le existència, la gent d’Àfrica, Orient Mitjà o l’Àsia fora de l’àmbit religiós?

How many modern or contemporary non-European thinkers do we know? Is philosophy an exclusively European field? Do the people of Africa, the Middle-East or Asia think of their existence outside the religious area?

Lebna Dengel, Emperador d’Etiòpia / Ethiopian Emperor (1532)

La resposta és òbviament que sí. Fora dels àmbits europeus de la il·lustració, el romanticisme, el pessimisme o l’existencialisme, hi ha hagut, i hi ha, reflexió i pensament filosòfic. Des del filòsof etíop Zera Yacob i el seu “Hatata”(1667), moltes vegades comparat amb el “Discurs del mètode de Descartes”(1637), fins l’excel·lent assaig “Estructura de l’Imperi”(2014) del filòsof japonès Kojin Karatani.

The answer is obviously “yes”. Outside of Europe’s enlightenment, romanticism, pessimism or existentialism, there was and there is, philosophical thought.  From the Ethiopian philosopher Zera Yacob and his “Hatata” (1667), many times compared with Descartes’s “Discourse on the Method”(1637), to the excellent book “The structure of the Empire” (2014) written by the Japanese philosopher Kojin Karatani.

Però com és que són majoritàriament tant ignorats, de manera tan passiva com activa? (qualificant la filosofia no europea com a “ethnofilosofia” és un exemple d’ignorància activa). I la filosofia, només és un exemple. Què en sabem de la música del coetanis indis de Mozart? I de la literatura dels coetanis xinesos de Dickens? Què entenen per cosmopolitisme els europeus llavors? Potser el colonialisme europeu, no s’ha extingit del tot… Siguem realistes, continua viu i actiu.

But why are they ignored in both passive and active ways? Qualifying non-European philosophy as “ethnophilosophy” is a good example of active ignorance. And philosophy is just an example. What do we know of the Indian music created during Mozart’s time? And about the Chinese literature written during Dickens’ time? Maybe European colonialism has not been completely extinguished… Let’s be realistic, it is alive and well.

Per a saber més / To know more

http://www.aljazeera.com/indepth/opinion/2013/01/2013114142638797542.html

La novena companyia / 9th Company

Des de l’acció més desenfrenada dels anys 80 amb”Rambo”, “Comando” o “Desaparecido en combate” a la reflexió de pel·lícules com “Apocalypse Now” o “La Chaqueta Metálica” sembla que la guerra freda, i els seus conflictes, només compten amb la veu de Hollywood.  No us cansa ja una miqueta, els mateixos temes i el mateix estil narratiu? No us heu preguntat mai quin és el punt de vista del cinema rus? Si la resposta és “sí”, aquí teniu una excel·lent alternativa; “La novena companyia”.

From action block-busters such as “Rambo”, “Commando”, “Missing in Action”, to more mature films like “Apocalypse Now” or “Full Metal Jacket”, it looks like the Cold War (and its battlefields) have been expressing themselves in just one language; Hollywood. Aren’t you tired of the same plots, and the same storytelling style? Have you ever asked yourself, about the Russian cinema’s point of view? If the answer is “yes”, here is an excellent alternative; 9th Company.

No us espanteu pel cartell, la podeu trobar doblada i subtitulada a l’anglès tant en DVD com Blu-ray, i si sou una mica espavilats, pujada a Internet amb subtítols en castellà. “La novena companyia” és un excel·lent drama èpic del 2010 sobre l’ocupació soviètica de l’Afghanistan (1979-1989, el Vietnam dels russos vaja), amb un nivell de producció que no té res a envejar a les superproduccions americanes. Però el que destaca i s’agraeix més, són les diferències respecte el cinema militar dels Estats Units; el tractament realístic del sexe, la mirada crítica a la corrupció dins de l’exèrcit, o el matís de grisos entre els conceptes del bé i el mal. Aquí en teniu un tràiler

Don’t be scared of the this movie poster. The movie has been dubbed into English, and the DVD or Blu-Ray includes English subtitles also, in case you want to hear the original voices. “9th Company” is an excellent 2010 epic drama about the 1979-1989 Soviet Occupation of Afghanistan (ussually called the”Russian Vietnam”). It has the same quality as a Hollywood block-buster in terms of production standards, but what is interesting and attractive about this film is not the similarities , but the differences with Hollywood Cinema; a realistic approach to sex, pointing out army’s corruption, or the subtle shades of grey between “good” and “evil”. Click here to see a trailer.

 

Ètica i educació per a governants / Ethics and education for rulers.

Ètica i educació per a governants / Ethics and education for rulers.

Autor / Author: Abdal·lah ibn Almuqaffa

ISBN: 9788416139064
Editorial / Book  Company: Angle Editorial
On i quan / Where and when: Barcelona 2011
Nº Pàg.: 157
Idioma / Language : Català / Catalan

Com a tot “espill de prínceps” hom el compararà amb el Príncep de Maquiavel, fins hi tot la mateixa editorial. I s’equivocarà. Primer perquè aquesta obra va ser escrita 800 anys abans (durant l’època de major puixança de la civilització àrab), i segon, perquè no separa l’ètica de la política. Ans el contrari.

Like any other governance manual, people will compare this book to Machiavelli’s “The Prince”, including the book company that published it. They will be wrong. First of all because “Ethics and education for rulers” was written 800 years before “The Prince”, and secondly, because the author does not separate ethics from politics – quite the opposite.

Abdal·lah ibn Almuqaffa no escriu sobre com arribar al poder i retenir-lo, sinó quin és el comportament moral i pràctic que han de fer servir les elits polítiques i intel·lectuals que rodegen al sobirà. Paradoxalment seguint les ensenyances d’un imperi persa, (d’on era originari l’autor), derrotat pels àrabs (irònicament el públic a qui l’autor es dirigia).

Abdalah ibn Almuqaffa, does not explain how to achieve power nor how to keep  it. Rather, he explains the moral and practical behaviour that must be followed by the political and intelectual elites surrounding the person in power. Surprisingly, it was written following the teachings of the recently defeated Persian Empire, the birthplace of the author. The Empire was defeated by the Arabs – the very readers the author was trying to reach.

Si voleu un manual de bones pràctiques que els vostres responsables polítics haurien de seguir, és un llibre que us interessarà. Si buscàveu una versió literària de House of Cards, mireu per un altre banda.

If you are looking for a manual on good governance for your politicians to follow, this book might be of your interest. If you looking for a book version of “House of Cards”, you had better look for something else.

Marçal Sanmartí